07/06/2026
He anat a moltes lluites, però la de divendres a Joal va ser especialment increïble.
Hi vam arribar d'hora, quan encara era de dia. Mentre la tarda anava caient i l'arena s'omplia de públic i de lluitadors, vam poder presenciar tota la preparació mística que envolta la lluita.
Els lluitadors, acompanyats dels seus, enterraven arrels, banyes de cabra i objectes secrets a la sorra. Es ruixaven amb pocions, recitaven pregàries i s'arrebossaven amb la mateixa arena que poc després els veuria combatre. Cadascú feia els seus rituals per assegurar-se que el món invisible els acompanyaria en la batalla.
Mentrestant, l'espectacle ja havia començat.
Uns seguien preparant-se, mentre altres ballaven al ritme dels tambors. Les cantants animaven els seus campions i els griots no deixaven de tocar.
Per fi, la primera lluita.
I amb ella, la meva sorpresa renovada davant d'aquests cossos immensos que s'agafen, s'estudien i acaben tombant-se amb una força impressionant.
A poc a poc es va anar fent fosc. Es van encendre els focus. Les grades es van omplir. L'arena encara més.
Alguns lluitadors arribaven envoltats de càmeres i pantalles que retransmetien la seva entrada. Feien gestos de força, saludaven el públic i es preparaven per al combat.
Les lluites se succeïen sense parar. Arribaven les victòries, celebrades amb eufòria, i també les derrotes. Alguns perdedors es quedaven estirats a la sorra, incrèduls, fins que els seus amics els ajudaven a aixecar-se i sortir de l'arena.
Cada vegada hi havia més ambient. Més música. Més emoció.
I jo no sabia on mirar.
Mirés on mirés, hi havia espectacle: a l'arena, a les grades, als músics, a les cantants, als rituals, a les arribades triomfals i a les cares dels derrotats.
La lluita senegalesa és molt més que un esport.
És una barreja fascinant de força, música, espiritualitat, tradició, orgull i comunitat.
I divendres, a Joal, vaig tornar a sortir-ne completament fascinada.
